Roser Pàez, delegada de la secció, ens fa un resum de la primera sessió del cicle “Grans joies de la història de l’art”.
De la mà de la professora Carmina Vivas hem analitzat la Victòria de Samotràcia, també coneguda com Niké de Samotràcia. Una escultura pertanyent a l’escola de Rodes dins el període hel·lenístic. Procedent del santuari dels Cabiros a Samotràcia, actualment es troba al Museu del Louvre i representa Niké, la deessa de la victòria. Té una alçada de 2,75 m i es va elaborar en marbre cap al 190 aC.
Carmina ens va explicar la seva procedència i els detalls del seu complicat transport fins arribar a la ciutat de la llum. Encara que hi ha diferents hipòtesis sobre les motivacions que van portar a crear aquesta obra (es va pensar que va ser enviada a esculpir per Demetri Poliorceta per commemorar el seu triomf naval a Salamina sobre la flota de Ptolemeu Sòter l’any 306 aC), la datació de l’escultura cap a començaments del segle II aC fa més lògic pensar que en realitat es va crear per celebrar les victòries sobre Antíoc III Megas.
La figura femenina de la Victòria amb ales es posa sobre la proa d’una nau, que actua de pedestal de la figura, el cos del qual presenta una torsió lleu i sensual. Va embolicada en un fi quitó i un mantell, vestits que s’adhereixen al cos deixant traslluir la seva anatomia. Tractament que recorda la denominada tècnica de «draps mullats» atribuïda a les obres de Fídies. El mantell forma un rotllo sobre la cuixa dreta per caure després entre les cames, donant lloc a una composició molt característica en altres figures femenines de la mateixa època.
Les robes agitades pel vent configuren el dramatisme, tan característic de l’escola escultòrica ròdia, una de les més barroques de l’hel·lenisme. Cal destacar que una de les ales, almenys en part, ha hagut de ser restaurada.
Vam poder observar també la influència en altres artistes com Marinetti, el qual va utilitzar aquesta obra per exemplificar la seva crítica a l’art tradicional de tipus classicista, en benefici d’un de nou que rendís culte als progressos tècnics de la industrialització. Ha estat replicada en pel·lícules. I també per l’artista francès Yves Klein, que va utilitzar un buidatge en escaiola (miniatura de l’estàtua original) pintant-la amb el seu color blau característic. Aquesta peça també està exposada al museu del Louvre.
Una estàtua de gran bellesa que, tot i no estar completa, ens continua encara fascinant i de quina manera!
